dilluns, 26 de març de 2012

Un dia gris

La setmana passada va ploure una mica, ja feia molts dies que no plovia i ja tocava, els boscos eren secs, els rius tenien poca aigua.


Per sort aquell dia el cel es va enfosquir.



Realment, els arbres semblaven aixecar els braços cap el cel demanant aigua.


El cel era fosc, es veien llamps saltant entre els negres núvols.


Va començar a ploure, una pluja agradable, és complicat descriure com és la pluja, però era suficient per anar remullant la terra seca, i alhora, no prou intensa com per impedir-me prendre algunes fotografies.




Els animals gaudien d'aquesta pluja, els camps de conreu esperaven aquesta pluja.



Els camins i els prats d'herba, abans secs i polsegosos, ara brillaven sota el cel gris amb la lluentor de les gotes.


Vaig pujar al cotxe, vaig eixugar una mica l'equip fotogràfic, i vaig agafar la carretera que porta a un petit riu a prop de casa.



 Ja devia ploure feia estona muntanyes amunt, per que tot i que en aquell moment, al creuar el pont per anar al riu, apareixien alguns raigs de la llum del sol, el riu baixava amb l'alegria de portar l'aigua recent caiguda.
L'aigua feia el mateix camí, de sempre, de vegades em sembla que ja el coneix el camí, cada còdol, cada revolt, i cada desnivell, jugant a agafar força i empenta en alguns dels racons del sinuós traçat de la riera, i descansant, en altres punts més planers i de més amplada.

Els últims raigs de sol que feia un moment havien brillat en la negror, ja no hi eren, i començava a ploure una altra vegada, molt content per haver estat una estona mullant-me amb la pluja, l'olor de la terra xopa, el soroll del riu entre les roques, vaig decidir que ja era hora de tornar a casa.


Un altre dia, quan torni a ploure, hi tornaré.