miércoles, 6 de agosto de 2014

Regles en fotografia

La regla dels terços, la regla de l'horitzó, el número de Fibonacci, la regla daurada, els espais,  etc. només em diuen com s'han fet i com ens hem acostumat a veure moltes i moltes fotografies al llarg dels anys. Són regles de composició que poden ser molt correctes si les vols utilitzar, és a dir, si et són d'utilitat en una fotografia concreta.
No he trobat cap regla que parli d'horitzons no rectes, deu ser complicat saber el grau d'inclinació apropiat per una fotografia, ni de fer fotografies travessant un vidre brut amb la òptica més cara del món, ni de quina ha de ser la velocitat d'obturació o el moviment de la càmera per fer fotografies diferents, bé, diferents tampoc poden ser, ja que hi ha molta gent que fa fotografies no convencionals, que s'aparten del retrat fidel a la realitat o bàsicament descriptiu.
D'acord, cada fotografia és única, encara que sigui un retrat fidel a la realitat o no ho sigui, justament per això la realitat esta en la ment del fotògraf, de saber el que vol transmetre, de saber el que vol, de poder explicar el perquè d'una fotografia, llavors s'hi valen totes les regles, o més ben dit, s'hi val tot.
Pel meu estil personal, més que la tècnica, i posterior edició, és molt important captar el que penso en un primer instant, puc retallar una mica, puc eliminar un parell de coses sense importància, però sense influir en el missatge.
Per exemple els Àrabs escriuen i llegeixen de dreta a esquerra, els que no som àrabs escrivim i llegim d'esquerra a dreta, però el contingut de les paraules, de les frases, del relat, és el mateix.
Les regles no són per mi més que un hàbit que hem après a base de veure milers de fotografies composades de la mateixa manera, cosa que no és dolenta en si mateixa, però, quan vols fer coses diferents, no és fàcil, ja que no és necessàriament l'estètica el més important, si no la visió que un te d'un fet, cosa, element o persona en un moment concret.
Tot això és molt difícil, gairebé impossible d'explicar, només a base de fer moltes fotografies es pot captar el què funciona millor per una fotografia, i només per un mateix, les opinions sempre són benvingudes i analitzades.

Un instant jugant amb el monopatí, no acostumo a mostrar tota la escena, prefereixo donar un inici a una història que l'espectador desenvolupi com més li agradi, es podria dir que es tracta d'una complicitat entre el fotògraf i l'espectador.

No sempre és d'aquesta manera, hi ha vegades que vull ser descriptiu i llavors utilitzo altres mètodes. En fi, que la fotografia dona plena llibertat per fer el que vulguem, les normes són la imaginació pròpia de cada un.