Pere Ferrer

Dos, eren dos, els flamencs que buscaven, un al costat de l'altre, amb uns moviments perfectament sincronitzats, imagino que així els hi deu rendir el doble la feina de buscar menjar. Però qui comença a bellugar-se primer? i l'altre s'hi apunta si vol? o sempre van de dos en dos, i a més són parella?,  massa preguntes, he mirat poc temps els flamencs per saber-ne les respostes...

Per poc no s'han creuat, ara ja no es pot tornar enrrere, s'han convertit en divergents, segueixen camins que mai els aproparan, divergents, s'ignoren mutuament, divergents, caminen amb pensaments diferents, divergents, un va pel sol i l'altre per l'ombra, divergents, un busca menjar i l'altre no, divergents, un pot córrer i l'altre volar, divergents, un te plomes i l'altre pels, divergents, un va descalç i l'altre amb sandalies, divergents, un va vestit i l'altre nu, divergents. Hauria canviat molt la seva vida si en les línies que seguien el seu camí, s'haguéssin encreuat uns instants abans? Molt em temo que no, però no puc assegurar-ho del tot, jo també sóc divergent.

Quan un es cansa d'estar dret, es pot asseure, però si et quedes assegut massa estona, molta estona, anys, pot ser dolent? veure-ho tot sempre des del mateix punt de vista, no poder desplaçar-se, moure's, estar passiu davant d'un present que ens passa pel davant i només el podem veure venir i veure com marxa, sense continuitat. Si no passa res, és avorrit, si passen moltes coses és estressant. Millor seure poc i moure's més, a banda de ser més saludable pel físic, crec que també ho és per la ment.